La vida és allò que transcorre entre la llar i la recerca d’aquesta; és l’anhel que ens mou a tots. Molta gent no arriba mai a plantejar-se aquesta disjuntiva; com diu la dita: “no saps el que tens fins que ho perds” i, siguem sincers, hi ha gent que mai perd prou com per poder valorar allò quotidià. L’aplicació d’una altra mirada, en certa manera sorprenent, dels objectes és reservada a un grup determinat de la humanitat, aquells que abans han renunciat.
Els motius pels que la gent deixa casa seva són molt diversos, començant pels econòmics i acabant pels polítics. Entre aquests dos pols hi ha un ventall enorme de possibilitats, encara que sempre hi ha maneres més fàcils i còmodes de marxar. Però deixar enrere casa teva sempre resulta un exercici dolorós.
“Has d’entendre-ho, ningú posa el seu fill en un vaixell a no ser que l’aigua sigui més segura que la terra”, deia Warsan Shire, una poeta i refugiada somali, referint-se a la postura que Europa va prendre amb allò que es va denominar la “crisi” dels refugiats. La solució la coneixem tots. Un cop més, ens hem amagat darrere els murs físics i mentals que entre tots hem construït.
Actualment, Etiòpia és el primer país africà i el cinquè del món pel que fa a la recepció de refugiats; una gran part provenen de Somàlia, Sudan, Iemen i Eritrea.
Mentre Europa va córrer a tancar les seves fronteres quan va veure que cada vegada hi havia més gent que tenia necessitat de fugir de casa seva, el govern etíop va adoptar una postura molt diferent. Va fer polítiques que afavorien la integració de la gent refugiada al país, amb la possibilitat d’obtenir permisos de treball temporals, d’obrir un compte bancari o bé moure’s lliurement pel país.
Els diaris del món es van omplir de seguida d’aquestes noves mesures que va prendre l’equip de Abiy Ahmed, que semblava estar donant una lliçó a la vergonyosa postura europea, i ho va fer, però hem de tenir en compte la situació límit en què es trobaven els camps de refugiats, que estaven plens no només de persones sinó també de misèria i persones miserables.
Els camps de refugiats mai han estat llocs segurs per a ningú. Són un lloc sense llei on les dones eren violades sistemàticament, hi havia conflictes ètnics, escassetat de menjar i aigua, una mortaldat enorme, i també una natalitat força important: naixien nens que la seva esperança de vida era el temps que es tarda a fer un sospir. Així doncs, les mesures del govern van ser una manera de donar una oportunitat a tota aquella gent. Per fi podien somiar amb la llibertat, tot i ser coartada per la privació de molts drets.
D’altra banda, Etiòpia té molta gent a la diàspora per temes polítics i econòmics principalment. Fins fa un any, molts activistes, polítics, periodistes i opositors al govern dels expresidents Meles Zenawi i Hailemariam Desalegn, que jo recordi, es van veure forçats a fugir i buscar refugi en altres llocs.
Tota aquesta gent s’ha vist immersa en dos fronts; el primer és el de sobreviure al país d’acollida amb l’estigma que suposa el fet de ser immigrant, i el segon és el de trobar una forma de seguir implicats en les polítiques del país d’origen. Dit d’una altra manera, no perdre el contacte per si un dia tenen l’oportunitat de tornar a millorar la situació d’Etiòpia. Si una cosa tenim els etíops, és la de ser éssers utòpics.
En un lloc creat
per les mans d’un minoritzat règim
“Immigrant”
S’ha convertit en una paraula lletja
un insult
una creu
Immigrant, arrogant, delicat
Poema de Kay-Rosa
Ara, molts ja poden tornar a casa seva i a la seva terra. Tot i així, alguns han construït una vida fora d’Etiòpia a la qual tampoc pensen renunciar. Han fet de l’exili casa seva i han descobert que allò que solien anomenar casa és només un lloc familiar, la llar la fa la gent i no només el lloc i els objectes. Poca gent té només una llar al llarg de la seva vida.
Un tercer grup, encara que molt menor, que m’agradaria esmentar és el dels adoptats. Encara que Etiòpia va tancar les adopcions internacionals ja fa alguns mesos, els que partim de la nostra llar en aquesta situació, observem des de la distància els passos que va fent el país. Ens entristim amb cada desgràcia i celebrem qualsevol victòria. No obstant això, a molts només ens recorda d’on venim el color de la nostra pell i la mirada externa que ens percep com a immigrants. Sense oblidar d’on venim, hem convertit en llar el lloc on es troben els nostres éssers estimats.
Bezawerk Oliver Martínez