El 2020 es presentava com un any molt prometedor per a Etiòpia.
Un creixement econòmic sostingut, d’una mitjana superior al 10% en els últims 15 anys, havia permès reduir el nivell de pobresa al país; ampliar l’abast dels serveis socials bàsics com l’educació i la salut a tot el país; aconseguir gairebé tots els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni establerts per l’ONU; i començar a entreveure la possibilitat real d’aconseguir l’objectiu principal de ser un país d’ingressos mitjans a l’any 2030.
A nivell políticosocial, els presos polítics que havien estat alliberats i molts exiliats que havien tornat al país es preparaven per participar en les eleccions generals previstes per a l’agost 2020; unes eleccions que havien de ser les més obertes i transparents que s’haurien organitzat al país. Això no és gaire difícil, tenint en compte les poques eleccions que s’han organitzat en tota la història del país, però hauria estat un principi. Pocs mesos abans, l’octubre de 2019, s’havia reconegut la tasca del primer ministre amb el Premi Nobel de la Pau, cosa que el situava com una de les figures més importants del continent i feia d’Etiòpia una de les potències imprescindibles per abordar tots els reptes de la regió.
Per desgràcia, entrant en el nou any 2021, la perspectiva es presenta molt diferent.
