[Etiòpia en positiu] Doble identitat: el nexe entre la immigració i l’adopció

Ara fa mesos que espero amb expectació cada entrada de la Bezawerk Oliver al blog d’AFNE on analitza corrents feministes, desenvolupament polític i social d’Etiòpia en positiu. De tots els seus textos el que m’ha cridat més l’atenció ha estat Immigració: l’enderrocament dels murs físics i mentals, publicat el maig del 2019. No pas per la descripció de l’excel·lent paper d’Etiòpia en política d’immigració, ni pel tastet de filosofia sobre la pertanyença cultural més que territorial, sinó pel fantàstic intent d’associar la comunitat adoptada etíop amb la immigrant remarcant el tema del racisme en una sola frase.

Llegir més

Rastres de Sàndal. Dues germanes, dues cultures.

Tràiler V.O.S.C

Sinopsi

Mina, una actriu índia d’èxit a Mumbai, no pot oblidar la seva germana Sita, de qui va ser separada per força després de la mort de la seva mare.

Trenta anys després, Mina s’assabenta que Sita està bé i viu a Barcelona. Ara es diu Paula, és biòloga i no té cap record del seu passat. Paula emprendrà el viatge de descobriment de la seva veritable identitat amb l’ajuda de Prakash, un atractiu immigrant indi que ven pel·lícules de Bollywood al barri barceloní del raval.

Basada en la popular novel·la d’Asha Miró i Anna Soler-Pont, Rastres de sàndal és una història lluminosa que va guanyar el Premi del Públic del passat Festival de Cinema de Montreal.

El comic de Jung “PELL COLOR DE MEL” arriba a la gran pantalla

APPROVED FOR ADOPTION (UNA LLIÇO DE VIDA)

Jung. Dibuixant. 42 anys segons el Registre. Ell prefereix considerar la data del seu naixement el dia que, amb 5 anys d’edat, un policia el va trobar perdut pels carrers de Seül. Era un dels 200.000 coreans abandonats que després serien adoptats per famílies d’arreu del món.

Superada la quarantena, Jung decideix retornar a Corea del Sud per primera vegada i conèixer el país que el va veure néixer, trepitjar la terra dels seus avantpassats i, si és possible, trobar el rastre de la seva mare biològica. Més informació 

Ensenyant a aprendre

Pels estudis actuals sabem que un elevat percentatge de nens adoptats amb problemes d’aprenentatge han patit desnutrició en l’etapa anterior a l’adopció, per la qual cosa és important que tant les institucions educatives com les famílies en prenguin consciència i no es mostrin injustament punitius amb ells per no aconseguir els nivells dels cursos en què han estat escolaritzats sense tenir en compte aquestes circumstàncies.

Fins ara, i malgrat que s’han publicat ja diverses guies sobre adopció i escola, el sistema educatiu no ha sabut trobar les estratègies educatives ni tenir la flexibilitat necessària per acollir i entendre que aquests alumnes necessiten estratègies i eines per solucionar aquests problemes. Caldrà seguir insistint en aquest sentit, sense caure en actituds reactives que l’únic que fan és enverinar les relacions entre la família i l’escola. Les respostes reactives, d’altra banda, se solen quedar en la queixa i acaben sent paralitzants. Per això proposem respostes proactives que analitzin els fets, els acceptin i portin a actuar.

A vegades la capacitat d’actuació sobre el sistema educatiu és molt limitat per a les famílies, però és molt important que tant aquestes com les escoles sàpiguen que les dificultats dels seus fills es poden deure a l’efecte de la malnutrició i no necessàriament a una falta d’interès, negligència davant els estudis o l’útil “és molt vague” o “és molt fluixa”.

La solució no consisteix a insistir una i altra vegada en els mateixos aprenentatges per als que no disposen de les habilitats cognitives necessàries, sinó en l’entrenament d’aquestes habilitats perquè arribin a tenir la maduresa necessària per a l’adquisició d’aquests coneixements. Quan un nen o una nena no disposen de les habilitats necessàries per adquirir els coneixements escolars per les circumstàncies que siguin –com per exemple, pels efectes de la malnutrició-, la tasca consisteix a ensenyar-los a aprendre en lloc de pretendre que aprenguin per ells mateixos. Cal tenir en compte que mentre els seus companys de classe estaven sent ben alimentats i rebien tot tipus d’estímuls afectius i cognitius, ells no tenien ni una cosa ni l’altra, fet pel qual difícilment poden arribar a obtenir els mateixos resultats si no s’hi fa un treball previ.

En aquest ensenyar a aprendre cal tenir en compte que la família no s’ha de convertir en professora de suport dels seus fills. Això és tasca de l’escola. El desenvolupament de les habilitats cognitives que el nen o la nena tingui deficitàries es pot fer també a través de jocs i de les activitats de la vida quotidiana. Si té problemes de percepció temporal i li costa comptar cap enrere, passar de desenes o seguir una sèrie, la clau no està a fer que repeteixi una i altra vegada els mateixos exercicis, sinó a treballar els conceptes abans i després en la vida real planejant diferents activitats com ara una excursió o una festa i avaluar-ne els resultats, explicant un conte i reflexionant sobre els personatges, explicant la trama d’una pel•lícula, etc.

Si té problemes amb la geometria, a través de la papiroflèxia es poden treballar conceptes com diagonal, mitjana, vèrtex, paral•lel, perpendicular, etc. Aquesta activitat, a més, serveix per enfortir l’agilitat mental i desenvolupar estratègies per resoldre problemes de matemàtiques. També és útil per desenvolupar la motricitat fina i la coordinació oculomanual, que són fonamentals per tenir una bona lletra; serveix igualment per enfortir la lateralitat i la percepció espacial, així com la concentració i l’atenció. També ajuda a enfortir l’autoestima, la creativitat i la capacitat d’abstracció. Però no es tracta de comprar un kit d’origami i que el fill o la filla el muntin sols, sinó usar-lo com a diversió i esbarjo per a tota la família, que es converteix així en mediadora entre el que els fills ja saben i el que necessiten aprendre.

Una altra manera divertida de millorar les habilitats deficitàries és mitjançant el que es coneix com gimnàstica cerebral. A YouTube es poden trobar molts vídeos sobre aquesta pràctica.

En resum, davant les situacions -la majoria de les vegades estressants- que provoquen en la família les tasques escolars, és important trobar altres recursos que serveixin igualment per al desenvolupament de les habilitats cognitives que siguin deficitàries però que en lloc d’estressar serveixin per desenvolupar el gust per aprendre d’una manera gratificant, emfatitzant les potencialitats en comptes de les limitacions. Aquest tipus d’aprenentatges serveixen, a més, per enfortir els vincles familiars.

Margarita Muñiz Aguilar

 

El teu fill, el teu mestre

Quan Thomas Alva Edison (1847-1931) va inventar la bombeta, no li va sortir a la primera. Va fer més de mil intents. Un dia, un dels seus deixebles li va preguntar si no es desanimava davant tants fracassos. I Edison va respondre: “Fracassos? No sé de què em parles. En cada intent vaig descobrir un motiu pel qual una bombeta no funcionava. Ara ja sé mil maneres de no fer una bombeta”.

De vegades, amb l’educació dels teus fills pots arribar a pensar que ho has intentat tot però que no funciona i tens, llavors, una sensació de fracàs. Però en aquest pensament té molt a veure la percepció que tinguis de l’error. Segons Edison, una experiència mai és un fracàs perquè sempre ve a demostrar alguna cosa.

En el cas dels teus fills, potser, pot significar que, en el fons, davant d’una situació conflictiva, ells només estiguin projectant quelcom que és teu. Poden ser les teves frustracions, etapes de la infància o de l’adolescència on vas deixar conflictes sense resoldre, necessitats insatisfetes, etc. Naturalment, es tracta de l’inconscient.

Una part de la solució pot ser en aquesta situació fer cas a un altre gran savi, Albert Einstein: “Si vols arribar a un altre lloc, necessites caminar per un camí diferent”. Així de simple.

Què et sembla si, per exemple, et planteges que, en realitat, la vida t’ha portat els teus fills perquè siguin els teus mestres i ets tu qui has de canviar primer?

Aquesta apassionant forma de resoldre els conflictes et pot sorprendre tant com la bombeta va sorprendre els coetanis d’Edison, acostumats al foc, les espelmes i els llums d’oli com a únics mitjans d’il•luminació.

EL TEU FILL, EL TEU MESTRE

Novembre 2012

El llenguatge no verbal (tons de veu, gestos, mirades, respiració, postures i moviments corporals) constitueix el 80% de la teva comunicació, de manera que no necessites parlar per donar un missatge al teu fill o filla. Expresses molt més sense paraules que amb paraules, i encara que el teu fill no registri conscientment tota la informació que li està donant el teu llenguatge no verbal, de manera inconscient sí que la registra, la interpreta i hi reacciona.

El llenguatge no verbal sorgeix directament del teu inconscient i no està sota el teu control, ni tan sols te n’adones; per tant, el llenguatge no verbal sempre mostrarà la teva veritat més profunda.

Adonar-te del que transmets al teu fill a través d’aquest llenguatge pot obrir-te a un mar de solucions insospitades a les possibles relacions conflictives que puguis estar vivint amb el teu fill.

Per entendre aquesta “part oculta” de la relació pares-fills hem de parlar dels mecanismes de defensa, que són estratègies psicològiques inconscients que posem en marxa per fer front a realitats que ens provoquen ansietat i a les quals no podem fer front, almenys de moment.

Un d’aquests mecanismes és la negació. Es tracta d’aquell mecanisme pel qual l’individu deixa fora de la consciència coses que se sent incapaç d’afrontar. Per exemple, quan hi ha un dol no elaborat pel fill biològic somiat i que no s’ha pogut tenir, el fill adoptiu es pot percebre com un substitut del primer, la qual cosa provocarà inevitablement conflictes que es poden traduir en mal comportament del fill i fins i tot conductes que fàcilment es poden confondre amb el dèficit d’atenció o la hiperactivitat. Aquesta situació pot provocar un rebuig encobert, encara que a través del llenguatge se li intenti transmetre amor, acceptació i valoració. Elaborar el dol i rebre el fill adoptat com el fill somiat significa poder acabar amb moltes situacions conflictives.

La projecció és un altre mecanisme de defensa que sovint causa molts problemes. És el mecanisme pel qual un individu atribueix a un altre els seus propis impulsos i d’aquesta manera se’ls oculta a ell mateix. En aquests casos és molt interessant observar quines són les conductes del teu fill que més et costen acceptar perquè probablement també formen part de tu mateix: poden ser el desordre, la mentida, la falta de diligència, etc.

En conclusió, la criança d’aquest fill o filla difícil, que et treu amb facilitat de polleguera, a qui estàs entestat a canviar i a qui pressiones tant perquè faci o deixi de fer, possiblement és el millor mestre que la Vida t’ha pogut portar.

Prendre’n consciència contribuirà a transformar aquests sentiments negatius en l’únic que sana, uneix i transforma: l’amor.

Margarita Muñiz Aguilar Directora de Recursos en línia Institut Família i Adopció