“Dels límits amb ràbia… als límits amb calma”
El passat dilluns, una vintena llarga de persones vam tenir la sort d’assistir a una xerrada en línia amb José Ignacio Díaz Carvajal, psicoterapeuta i pare adoptiu que ha exercit la paternitat en solitari, que ens va regalar una estona profundament humana, honesta i transformadora.
A partir de la seva pròpia experiència com a pare i com a professional, en José Ignacio va compartir què és el que més ha après del seu fill i com va ser precisament ell qui li va mostrar el camí per acompanyar-lo. Més enllà d’educar, defensa que la vida ja ens educa, i que el paper dels pares i mares és sobretot acompanyar i estimar.
“Jo vaig adoptar el meu fill per estimar-lo, no per barallar-m’hi.”
Amb una combinació molt especial de veritat, humilitat, saviesa, tendresa i una enorme capacitat de connectar amb el públic, va dedicar la primera part de la sessió a explicar el seu recorregut personal i, alhora, a compartir el seu enfocament d’acompanyament a altres famílies, basat en la seva experiència i coneixement professional. Va aportar reflexions i eines molt interessants i útils, amb generositat i proximitat.
Arribat un moment del seu camí com a pare, en José Ignacio va adonar-se que moltes de les seves reaccions inicials —enfadar-se, castigar, voler controlar— eren un reflex del que ell mateix havia viscut com a fill. Ell explica que sovint els pares ensenyem o eduquem com hem estat educats. Això no funcionava amb el seu fill, no era el que volia fer ni el feia sentir orgullós com a pare, així que va decidir canviar el seu enfocament cap a un acompanyament basat en l’amor incondicional.
En un context on sovint es parla molt de posar límits, ell defensa que els límits hi són, però que no cal castigar ni recompensar. Es tracta de transmetre al fill que l’amor no està condicionat a les seves accions: que és incondicional, que el pare sempre hi serà.
Tal com actuava abans, provocava inseguretat en el seu fill: por a tornar a ser abandonat, a no ser suficient, a no ser estimat. I, contra el que diu el model imperant, el canvi ha donat fruits. El seu fill, que ja té més de vint anys, continua amb ell dins d’aquesta dinàmica, i ell manté una convicció ferma: aquest és el camí.
Si el món s’encarrega de transmetre a un infant que no és suficient, que no és bo per a aquesta societat, que és prescindible, les famílies tenim la responsabilitat de fer tot el possible per transmetre-li el contrari. Sense seguretat no hi ha autoestima, i aquesta seguretat està en gran mesura a les nostres mans: cal restituir-la, reconeixent els seus sentiments i mostrant-los el que fan bé, per sobre de les dificultats i els errors que puguin cometre.
Escoltar en José Ignacio és un plaer. Provoca somriures, calma i benestar. És un home proper, humil, tendre i savi. Va posar l’accent en acompanyar els fills amb amor, alegria i respecte, i defensa que el sentit de l’humor és una eina essencial per afrontar les dificultats.
Aquest és un camí per a tota la vida.
