Askum, una potència mundial a la banya d’Àfrica

El regne d’Aksum (I aC – VII dC) va ser la primera gran civilització que va sorgir a la Banya d’Àfrica, a cavall entre Etiòpia i Eritrea. Se sap poca cosa dels aksumites en els seus primers temps, més enllà que durant aquella època van unificar els diferents pobles que habitaven el nord del massís etíop. Van començar exportant productes de luxe que produïen localment, com l’or i l’ivori. Per a això hi jugà un paper clau el port d’Adulis, al sud de l’actual Massawa, a Eritrea. Així, el control del trànsit comercial per les aigües del mar Roig es convertí en un afer d’estat, cosa que els portà a intervenir als regnes de l’altra banda del mar, al sud d’Aràbia.

Al segle III, sabem que Gadarat (GDRT) fou el primer monarca aksumita a actuar com a àrbitre en les disputes existents entre els quatre regnes sud-aràbigs. Aquest ascens el confirma Mani, fundador al segle III del moviment religiós del maniqueisme, que inclogué Aksum entre els quatre regnes més poderosos del seu temps, juntament amb Roma, Pèrsia i la Xina. El segle IV marca l’apogeu aksumita. A començaments del segle, probablement Ella Amida I va destruir Meroe, la capital de l’antic i poderós regne de Kush, fent arribar els ecos del poder aksumita a la vall del Nil. El seu fill Ezana (ca. 330-360) va ser qui va adoptar el cristianisme com a religió del regne cap al 340, tal com s’acredita en les inscripcions i monedes encunyades, que mostren una conversió religiosa gradual. Segons el Sinaxari, una col·lecció de breus relats sobre vides de sants, això fou gràcies al fet que el monarca fou educat per un sirià cristià anomenat Frumentius, que fou el primer bisbe d’Aksum.

El cristianisme es va difondre lentament al país gràcies a l’arribada de missioners de l’Orient romà. Ja al segle VI, el rei Kaleb (514–534) envaí el regne d’Himyar, al Iemen, per venjar la matança de cristians de Najrán. El general que liderà l’expedició, Abreha, no dubtà a aprofitar la situació per independitzar-se. Aquesta fou la darrera gran expedició aksumita, ja que al segle VII l’estat entrà en crisi. El naixement de l’islam i la caiguda de Bizanci i Pèrsia suposaren la fi del comerç pel mar Roig i, per tant, la caiguda d’Aksum. És difícil saber què passà a la regió fins al segle XI, quan sorgí la dinastia Zagwe, encara que diverses fonts parlen de la destrucció de la ciutat al segle X a mans de la reina Gudit.

L’economia aksumita es basava sobretot en l’agricultura i la ramaderia. El cultiu més important ja era el teff (Eragrostis tef), fonamental per elaborar la injera, però també es conreaven blat, llenties i nug (Guizotia abyssinica), una planta de la qual s’obté un oli comestible. Criaven bestiar boví, oví, caprí i avícola, però no porcí, absent pel tabú religiós cristià local. El comerç fou, com ja s’ha explicat, fonamental, cosa que portà al fet que al segle III s’iniciés l’encunyació de monedes d’or, plata i coure seguint els patrons romans. Fou la primera cultura de l’Àfrica subsahariana a fer-ho.

Tot i que l’antiga cultura aksumita compta amb nombrosos jaciments arqueològics escampats per Eritrea i el Tigray, la majoria encara esperen que algun arqueòleg s’hi fixi. Tanmateix, la seva antiga capital, Aksum, conserva encara nombroses restes del seu passat.

A prop de la catedral de Santa Maria de Sió es troben les cèlebres esteles aksumites, grans blocs monolítics de sienita tallats entre els segles III i IV de la nostra era. Sabem que s’utilitzaven per marcar punts d’enterrament, i que sota les més grans hi descansaren alguns reis aksumites. Tanmateix, en mancar d’inscripcions, és impossible determinar qui fou enterrat allà. Les esteles probablement representen la casa del difunt en el més enllà, ja que estan decorades amb portes i finestres. Van deixar d’erigir-se amb la conversió al cristianisme. Molt a prop de les esteles es troben les restes dels grans trons que flanquejaven una gran avinguda cerimonial. Per les seves grans dimensions, aquests no estaven pensats per seure-hi, sinó per commemorar grans fets del passat com conquestes militars.

Les ciutats aksumites no estaven envoltades de muralles. Destacaven els grans palaus fortificats organitzats al voltant d’un pati, al centre del qual hi havia un pavelló amb una sala d’audiències. El més gran de tots, el Ta’akha Maryam, abastava un rectangle de 120 per 80 metres, de manera que era el més gran del seu tipus a l’Àfrica Subsahariana. Malauradament, les restes no poden visitar-se, perquè van quedar parcialment cobertes per la carretera traçada al damunt pels italians durant l’ocupació. Tanmateix, queden restes d’altres recintes similars: als afores d’Aksum es troba el de Gundur, que la tradició local vincula amb la llegendària reina de Saba, Makeda.

Culturalment, els aksumitas van ser un poble molt sofisticat. La seva llengua, el ge’ez, que en ser semítica estava emparentada amb l’àrab i l’hebreu, encara s’utilitza en la litúrgia de l’Església Ortodoxa Tewahedo, i la seva abugida o alfasilabario és la base del qual avui empren llengües com el amhárico o el tigriña. Cap al segle X el ge’ez era ja una llengua morta, sent substituïda pel tigriña i el tigré.

Per saber-ne més

Bowersock, G. W. (2013). The throne of Adulis: Red Sea wars on the Eve of Islam. Oxford University Press.
Lozano Alonso, M. (2022). Història d’Etiòpia. Catarata.
Munro-Hay, S. (1991). Aksum: An African civilisation of late antiquity. Edinburgh University Press.
Phillipson, D. W. (2012). Foundations of an African Civilisation: Aksum & the Northern Horn, 1000 BC-1300 AD. Boydell & Brewer Ltd.

Autor: Mario Lozano Alonso.