LA VEU DELS COMPANYS DELS NOSTRES FILLS

Setembre 2012

S’acaben les vacances i els nostres fills tornen a l’Institut, un lloc on passen moltes hores cada dia. Com que és un temps en el qual s’estan formant no només a nivell intel·lectual o acadèmic sinó també social i emocional, és molt important que els proporcionem les eines necessàries perquè aprenguin a gestionar les experiències d’aquesta etapa tan important de les seves vides.

En un treball realitzat per Ana I. Garrido, titulat La adopción vista por nuestros adolescentes escolares, trobem tres dades molt interessants per saber com són percebuts els nostres fills pels seus companys. Aquesta percepció ens pot ajudar a nosaltres, tant famílies com professionals, a detectar aquells factors que hauríem de treballar amb els nostres fills per dotar-los dels recursos necessaris per moure’s de manera positiva entre els seus iguals.

En primer lloc, l’estudi destaca que el 57% dels consultats té coneguts o familiars adoptats, la qual cosa indica que l’adopció és avui dia una forma reconeguda i acceptada de ser família, a diferència d’èpoques anteriors en què es tendia a mantenir-ho en secret.

La segona dada d’interès és que, en opinió de la majoria dels enquestats, els principals problemes dels seus companys tenen a veure amb la raça o el país d’origen i no amb el fet de ser adoptats.

Una tercera dada a tenir en compte és que els adolescents de la mostra equiparen la condició d’immigrant amb la d’adoptat pel que fa a problemes de racisme i xenofòbia, encara que aquests últims, en la seva opinió, tinguin menys problemes d’integració.

Encara que es tracta d’una petita mostra de 144 alumnes d’entre 16 i 22 anys, ha de servir com a indicador d’una de les àrees on enfocar l’esforç educatiu amb els nostres fills adolescents: desenvolupar i potenciar estratègies que els ajudin a gestionar la diferència, conèixer tècniques tant d’evasió com d’afrontament de situacions de racisme o xenofòbia, conèixer i fer valer els seus drets constitucionals, etc.

En resum, ara que no ja els portem de la mà, ara que comencen a viure les seves pròpies experiències fora del cercle familiar, hem de ser conscients que els problemes no els vindran per ser adoptats, com podia passar en altres èpoques, sinó fonamentalment per la seva raça o el seu país d’origen.

Estem preparats -en tant que famílies, associacions o professionals- per a aquest repte? Si analitzem la majoria dels articles, conferències, ponències, relats familiars, etc. publicats en els últims anys a Espanya, s’observa una dada interessant: la majoria de les vegades s’usa el terme ètnia en lloc de raça per parlar de les diferències. És indiferent aquesta dada o té alguna significació?

Si acudim al diccionari trobem que el terme ètnia fa referència a un conjunt de persones que comparteixen trets culturals, llengua, religió, celebració de certes festivitats, música, vestimenta, tipus d’alimentació, una història i, comunament, un territori.

D’altra banda, segons el diccionari, el terme raça fa referència als factors biològics d’un grup humà i als seus factors morfològics (color de pell, contextura corporal, alçada, trets facials, etc.).

Si és evident que els nostres fills no comparteixen ni trets culturals, ni llengua, ni religió, ni festivitats, ni música, ni vestimenta, ni tipus d’alimentació, ni una història comuna, és correcte usar el terme ètnia i, per tant, parlar de la seva identitat ètnica?

Ja que el que sí comparteixen són factors morfològics, com ara color de pell, contextura corporal, alçada, trets facials, etc. seria més adequat parlar, per exemple, de la seva identitat racial?

Fem servir erròniament el terme ètnia com un eufemisme per raça? Què hi ha darrere de l’ús d’un eufemisme? És tot això intranscendent o té alguna transcendència?
Hi ha persones que qüestionen l’ús del terme raça al·legant que no es pot parlar de diferents races entre els éssers humans perquè la diferència genètica és mínima i s’ha de parlar d’una sola raça, la raça humana. Per a altres, aquesta visió crítica de l’ús del terme té generalment fonaments en la concepció racista que l’ús d’aquest terme podria comportar.

A la ingenuïtat inicial de pensar que era indiferent si els nostres fills tenien un altre color de pell, s’està passant a una realitat en la qual és patent, com demostra aquesta enquesta, que l’amor pot ser cec al color, però que la societat no ho és. Tot això, unit a la complexitat del tema, ens porta a la conclusió que prendre consciència d’aquesta realitat i passar a l’acció ha de ser, en aquests moments, una de les nostres prioritats com a famílies i com a professionals.

Margarida Muñiz Aguilar
Institut Família i Adopció