2021: un any crucial per Etiòpia

El 2020 es presentava com un any molt prometedor per a Etiòpia.

Un creixement econòmic sostingut, d’una mitjana superior al 10% en els últims 15 anys, havia permès reduir el nivell de pobresa al país; ampliar l’abast dels serveis socials bàsics com l’educació i la salut a tot el país; aconseguir gairebé tots els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni establerts per l’ONU; i començar a entreveure la possibilitat real d’aconseguir l’objectiu principal de ser un país d’ingressos mitjans a l’any 2030.

A nivell políticosocial, els presos polítics que havien estat alliberats i molts exiliats que havien tornat al país es preparaven per participar en les eleccions generals previstes per a l’agost 2020; unes eleccions que havien de ser les més obertes i transparents que s’haurien organitzat al país. Això no és gaire difícil, tenint en compte les poques eleccions que s’han organitzat en tota la història del país, però hauria estat un principi. Pocs mesos abans, l’octubre de 2019, s’havia reconegut la tasca del primer ministre amb el Premi Nobel de la Pau, cosa que el situava com una de les figures més importants del continent i feia d’Etiòpia una de les potències imprescindibles per abordar tots els reptes de la regió.

Per desgràcia, entrant en el nou any 2021, la perspectiva es presenta molt diferent.

A més de les conseqüències de la pandèmia que segueix assolant el país com a la resta del món, Etiòpia es troba avui a la vora d’una guerra civil generalitzada que amenaça tot el que s’ha aconseguit fins ara.

El matí del 4 de novembre de l’any 2020, quan el govern central d’Abiy Ahmed va decretar una ofensiva militar contra el govern regional de Tigray, el món va adonar-se que la realitat del país és molt més complexa i no tan prometedora com semblava. De fet, per a molts a Etiòpia i per altres que segueixen molt de prop els esdeveniments del país, aquesta ofensiva militar contra el nucli de el poder del TPLF (Front d’Alliberament del Poble de Tigray, en les seves sigles en anglès) no era una sorpresa.

El TPLF, tot i que es va establir només per defensar els interessos dels tigrayans, que representen el 6% de la població etíop, ha estat en l’eix central del poder nacional des de principis dels 90, dins d’una coalició de partits que va governar el país des de llavors. De la mà del seu carismàtic i visionari líder Meles Zenawi (també primer ministre d’Etiòpia des del 94 fins a la seva mort el 2012), el TPLF va ser el principal impulsor no només de la gran transformació econòmica que va viure el país en les últimes dues dècades, sinó també de l’establiment d’un estat federal de 9 regions (més les ciutats d’Addis Abeba i Dire Dewa), de manera que es dividia i s’organitzava l’administració al país per línies ètniques. Es tracta d’un sistema administratiu descentralitzat federal similar a l’alemany o al d’EUA, o un autonòmic com l’espanyol, que genera un component de tensió entre el govern central i les regions. Perquè pugui funcionar i sostenir-se en el temps, hi ha d’haver un sistema judicial independent, un sistema de controls i contrapesos relativament forts per resoldre els conflictes intrínsecs d’aquest sistema. La manca d’aquests components imprescindibles, complicats per l’aspecte ètnic de sistema federal a Etiòpia ha creat unes condicions que han afavorit la multiplicació d’actes violents, saquejos i matances en diferents zones de país que s’han anat produint de manera recurrent i més freqüent en els últims anys.

 

Mapa del país, via Wikimedia Commons

 

La pandèmia, la pitjor plaga de llagostes en els últims 25 anys, que ha destruït gran part de la producció agrícola de país, i un entorn on la creació o difusió de falses notícies a través de xarxes socials és cada vegada més fàcil han creat una situació explosiva que només necessitava un detonant per encendre’s.

Potser l’atac a la base militar al nord de país per forces afins al TPLF, la nit del 3 de novembre, va ser aquest detonant que es veia venir des de fa temps. Però podria haver estat un altre. Abans o després, estava clar que l’escalada de tensió explotaria o al Tigray o en d’altres zones. En concret, el conflicte a Tigray va provocar que el govern central hagués d’enviar les seves forces armades al nord per reduir el govern regional i portar els seus líders a retre comptes davant la justícia. Això va desencadenar una trista seqüència d’enfrontaments entre les dues forces al llarg de diverses setmanes que va acabar amb diversos centenars de morts i desenes de milers de refugiats. Denegant l’accés a agents socials d’ajuda humanitària i als mitjans nacionals o internacionals, el govern va facilitar la propagació de falses notícies i desinformació de les dues parts que només va augmentar l’horror, la por i el conflicte entre els diferents grups de país. Des de llavors hi ha hagut notícies d’encara més violència i matances a uns i altres grups ètnics en diferents punts de país. Lamentablement, en una nació de més de 110 milions de persones amb 90 grups ètnics, amb el sistema administratiu tal com es va establir, era d’esperar que la lluita i la competència pel poder i influència entre ètnies degenerés en violència.

 

Foto de Marwan Ali / AP

 

Malgrat un pèssim pronòstic, tinc confiança en un país amb una història de més de 2000 anys; un país que ha sabut fonamentar-se en la diversitat dels seus pobles per fer front a tants reptes al llarg de la seva història. Actualment, per exemple, a Etiòpia no se celebra l’any nou l’1 de gener perquè el país ha estat capaç d’unir les forces contra la colonització i mantenir els costums i tradicions pròpies com el calendari que celebra l’any nou l’11 de setembre.

Estic convençut que la nostra diversitat és la que fa la nostra força. Però per seguir evolucionant i creixent com a país, caldria repensar el sistema administratiu que es basa principalment en les ètnies. No sé si els que ens governen actualment, o els que aspiren a això, a nivell local o regional, tindran la visió, el coratge i la generositat per impulsar una refundació del sistema perquè tothom tingui els mateixos drets i les mateixes oportunitats independentment de l’origen o del lloc de residència. Com molts altres països que han aconseguit trobar un equilibri que funciona —encara que és sempre un procés— estic segur que nosaltres també ho podem aconseguir mentre els nostres encerts com a país siguin més freqüents, més profunds i més duradors que els nostres errors.

 

Ermias Mengistu