De qui és la cerca?

Abril 2012

La recerca dels orígens forma part d’un procés normal de desenvolupament de la
persona i es considera fins i tot necessari per construir una identitat sana
-és a dir, una visió integral i positiva d’un mateix- que comença molt abans
que un nen pugui ser capaç de fer una recerca real de les persones que ha
deixat enrere. Des de petit, el nen que fa preguntes i comparteix les
seves reflexions, fantasies i sentiments amb els pares va per bon camí. Està
recollint i examinant diverses peces d’un gran puzle per intentar posar ordre i
veure el sentit en tot el que li ha passat fins a aquest moment en la seva
vida. A mesura que va creixent busca no només informació, sinó el gran
retrat que pot recrear a través d’aquesta informació.

D’altra banda, el nen que no pregunta mai i que no mostra cap interès pot
ser causa de preocupació. Se sent lliure per preguntar, comentar, indagar sobre
el seu passat? Té por de fer mal als seus pares? Creu que ha de triar
entre una família i una altra, que només pot reconèixer una de les seves
realitats? És l’adopció un tema tabú en la seva família? Se sent
avergonyit per ser diferent i tenir un origen diferent del de la seva família?

La recerca d’orígens és un fet personal i íntim que correspon principalment
a la persona adoptada. És un dret seu com a ciutadà que està reconegut per
llei a Espanya. No obstant això, els pares adoptius també són molt
importants en aquest procés. Poden donar suport i ajudar moltíssim el seu
fill en l’elaboració de la cerca. En aquest sentit, podríem dir que
comparteixen la recerca, que, de certa manera, pot ser de les dues parts.

A manera de consells

Què poden fer els pares adoptius per donar suport a aquesta recerca tan
natural i normal dels fills?

Primer, poden recollir totes les dades possibles sobre el passat dels seus fills
abans que aquestes dades desapareguin. Han d’incloure-hi els noms dels
familiars biològics si és possible, informació sobre la seva història -sobretot
els motius de la seva separació de la família d’origen-, historial mèdic
(incloent-hi informació sobre el part, dades del naixement i d’altres familiars
si és possible) i també documentació sobre altres famílies o centres en
què han viscut, a més dels esdeveniments importants ocorreguts abans que s’unís
a la seva família actual.

Segon, poden crear a la llar un clima de confiança on es pugui parlar d’absolutament tot amb total normalitat. És potser el millor regal que poden donar als seus fills. Poden donar exemple i obrir el diàleg compartint les seves pròpies preguntes i inquietuds amb els seus fills perquè aquests s’animin a revelar les seves. Un altre factor important en aquest àmbit és acceptar els sentiments d’enuig o de tristesa dels fills, que sorgeixen en comprendre
diferents aspectes de la realitat del seu passat. Així es fomenta encara més la comunicació i si algun dia, quan sigui gran, decideix emprendre una cerca “real” per trobar i fins i tot potser conèixer els seus progenitors o altres familiars biològics, tots estaran més preparats per donar-se suport mutu durant el procés.

Tercer, poden aprofitar aquest clima d’obertura i acceptació per compartir a poc
a poc, segons la maduresa del nen, tot el que se sap sobre el seu passat -fins
a la informació més difícil i complicada. Cal recordar que els fills tenen
dret a saber la veritat i que tota la informació que tenen els pares sobre el
seu passat els pertany a ells.
Quant als temes més difícils d’abordar, es tracta d’anar preparant el
terreny per equipar-los amb els recursos personals que necessitaran per poder
digerir aquests temes. Aquesta tasca pot començar seriosament sobre els 8
anys, quan els nens són més madurs però no han entrat encara a l’adolescència. També
es pot fer amb l’ajuda d’un professional -sobretot en el cas d’haver de compartir informacions més dures, que podrien afectar de forma negativa l’autoimatge
del nen si no es tracten de forma adequada.

I finalment, els pares poden tenir un paper fonamental a l’hora de formar els fills per interpretar tota la informació que van acumulant. Sense l’ajuda dels pares, els nens i els
joves fàcilment arriben a tot tipus de conclusions errònies. Poden decidir
que van ser apartats de la seva família biològica perquè tenien algun dèficit. Els uns fantasien que potser van ser robats i que els seus pares biològics vindran a buscar-los algun dia. D’altres viuen amb un sentiment de culpa per haver fet una cosa dolenta, alguna cosa que no recorden però que va impulsar la seva mare biològica a abandonar-los… Són els pares els que poden compartir perspectives madures per ajudar els fills a elaborar una versiódels fets al més realista, sana i positiva possible.

Per resumir, és normal que els fills adoptius tinguin una intensa curiositat sobre el seu passat que els empenyi a buscar informació sobre els seus orígens i, potser algun dia, alguna cosa més que informació. I mentre aquesta cerca és cosa seva, la poden compartir
amb els seus pares -necessiten compartir-la amb els seus pares. Compartir un fet tan íntim no només no crea problemes en la família, sinó que hi fomenta la confiança, l’amor i la felicitat; enriqueix la relació entre pares i fills alhora que ajuda el fill a créixer sense temors i tabús en un ambient on regna la transparència, l’aprenentatge i el creixement personal.

Brenda Padilla Ericksen
Institut Família i Adopció

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>